© Miquel Ferreres
No m’agrada fer cap mena de valoració sobre qüestions polítiques
públicament, ja que sovint la gent acostuma a imposar les seves idees amb
hipotètics raonaments buits de significat. Contingut molt, però significat no
gaire. Però, en aquest matí de dijous, m’he decidit a fer-ho. Esteu a temps de
deixar de llegir aquestes línies, tranquils. Línies, ratlles... Què importa, si
he començat dient que no m’agrada.
No sé si seré jo com a “mindungui” —sí, aquesta paraula no és correcta; la
gent amb un cert nivell cultural diria mindundi,
o ni això: és un mot massa col·loquial— que
viu a Santa Coloma de Gramenet (Santako per als amics) o com a jove compromès amb
l’educació i la igualtat de la gent, i de la dignitat de tot ésser viu
òbviament, tot i que no sé si és bona idea parlar de dignitat en un escrit com
aquest. Sigui com sigui, estic cansat, em pregunto quin dia serà aquell en que els
polítics i els veïns obriran els ulls i s’adonaran que, com diu el famós conte
d’Antoine de Saint-Exupéry, allò que és realment important és invisible als
ulls. Des de ben petits ja ens ho diuen, però sembla ser que no n’aprenem.
Jo tampoc, eh! Què faig ara escrivint això, que potser només servirà perquè
en Pep digui que he votat a la dreta perquè, segons ell, aquest discurs és
populista, i el Pepe defensa que he
votat a un partit d’esquerres perquè ha llegit abans la paraula “igualtat”. Jo
hauria de ser a la feina amb els companys fent el que m'agrada: intentant ensenyar a llegir els textos
dels clàssics: del Llull, del March, del Salvat-Papasseit, del Fuster... Però
també del Cervantes, del Góngora i del Quevedo. Tranquils, que sí, que sé que a
l’escola catalana d’avui dia s’expliquen i que demà també s’explicaran. I el
Shakespeare també. Sí, oi?... Això, jo estaria millor intentant que els
herois i les heroïnes —que no els prínceps i les princeses, "eso ya no se lleva"— del futur siguin capaços d’aprendre a pensar per sí mateixos i, en
definitiva, que siguin lliures. No gràcies a mi, sinó a la literatura de qualitat. Els mestres i professors fent classe, els metges i l’equip d’infermeria cobrant
el que és seu i els bombers rescatant vides i no bancs.
Ara és el moment en que algú diria: “I com vols que siguin lliures si viuen
en un país que no els deixa ser lliures?”. O bé pensen que no serveixo per
escriure sobre aquests temes. O potser em consideren un inútil de cap a peus.
No ho sé pas. O potser sí. Jo, mentrestant, voto el que crec que hauríem de votar tots
mirant els serveis d’urgències dels hospitals, de tots, i en trec conclusions; les
portes de les llars d’infants, de totes, i en trec conclusions; les cares —els rostres, gent!— de les famílies amb tots els seus membres a l’atur, de totes, i
en trec conclusions... Mira que n’arribo a ser de populista, eh? Però per una
vegada tampoc passa res, oi?
Ara és el moment en que algú diria: “Tu per no saber, no saps ni què dius,
noi”. O bé pensen que no serveixo per escriure sobre aquests temes. O potser em
consideren un inútil de cap a peus. No ho sé pas. O potser sí. Jo, mentrestant,
voto el que crec que hauríem de votar tots. Ben pensat, des de ben petits ja ens ho
diuen, però sembla ser que no n’aprenem.
Josué Aguedo
1-X-2015
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada