Arran de les diverses reaccions sobre el Decret 3+2, aprovat pel Consell de Ministres, he estat rumiant sobre com encara avui dia, en ple segle XXI, es poden presentar propostes teòricament “educatives” que, lluny de facilitar l’entrada dels i de les estudiants al món universitari, l’únic que provoquen és que gent vàlida per a l’estudi hagi de renunciar a la seva vocació o interessos personals. La resposta crec que és senzilla, però em costa molt arribar a comprendre com hi ha persones amb una manca d’ètica tan alta. Com es poden posar tantes traves a un dret fonamental com és l’educació?
Resulta molt complicat oferir una educació universitària de qualitat quan constantment es canvien les programacions curriculars dels diferents graus i es suprimeixen carreres per la falta d’alumnes matriculats. Com volen que hi hagin noves incorporacions si els estudiants no saben quan costarà la mateixa carrera el proper any? Als estudiants d’avui dia em refereixo, aquells que tenen el pare o la mare a l’atur —o a tots dos en els pitjors casos— i veuen com, encara així, fan tot el possible per tenir la nevera plena quan s’acaba el mes. No és populisme, senyors ministres, és una realitat present al carrer i especialment a molts habitatges que no saben com fer front al pagament del rebut de l’aigua que els arribarà aquest mes.
Però, com malauradament les preguntes plantejades no rebran una resposta convicent per part dels i de les que les haurien de respondre, almenys em quedarà la confiança de saber que encara queden bons i bones professionals que s’estimen el món de l’educació i fan tot el possible perquè els seus i les seves alumnes treguin el màxim de profit.
Docents que transmeten amb il·lusió i optimisme la seva tasca, que són capaços d’oferir als alumnes una atenció individualitzada sempre que la necessiten, que promouen l’aprenentatge cooperatiu i inclusiu, que valoren l’esforç i la constància de l’alumnat —especialment d’aquell que presenta alguna patologia, com és el cas dels TDA(H), l’autisme, els trastorns de conducta…—, que mantenen un bon clima de comunicació amb les famílies (sempre que aquestes ho permeten) i que, entre molts altres aspectes, són capaços d’orientar els i les alumnes de cara al seu futur acadèmic i personal fent-los pensar, sense inculcar-los ideologies personals o pensaments que van més allà del paper dels i les docents com a professionals de l’educació i l’ensenyament.
Els alumnes han de tenir una autonomia pròpia, tot respectant l’opinió dels altres, i saber que en l’educació tenen les portes al futur, encara que alguns no ho tinguin en compte, oi?… I no, no penso en els i les alumnes ara, tot i que també.
Josué Aguedo
Fòrum Grama, 28/2/15
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada